S’ha consumat el que semblava lògic, esperat i inevitable. Al marge de l’anàlisi detallada de la resta dels resultats electorals, l’enfonsament del PSOE, amb una pèrdua de 4.315.455 vots en tot l’estat, ha estat el que ha provocat el canvi d’escenari polític, i no tant un increment considerable del vot al PP, que no s’ha produït. Ha estat “l’arakiri” polític de Zapatero (amb les mesures antisocials) el que, al costat dels mecanismes d’un sistema electoral trucat, ha provocat que el PP, amb només un suport del 31,58% del cens estatal, controli un 53,14% del parlament espanyol. El PP només ha aconseguit 530.826 vots més que en 2008 que, no obstant això, li permeten obtenir 32 diputats més que fa tres anys. Mariano Rajoy va a governar amb una majoria, tan absoluta com, segons veiem, poc legitimada.
Crida l’atenció que en els dos dies després de les eleccions del diumenge 20 de novembre, i contràriament al que es podria esperar, l’Ibex-35 de la Borsa baixés un 3,48% el dilluns 21, i un 1,45% el dimarts dia 22. També, que l’anomenada “prima de risc” espanyola (el diferencial del preu a pagar als compradors de deute públic, respecte a la rendibilitat del bo alemany) aconseguís xifres rècord de 463 punts el primer dia i 470 el segon. En aquest dia, l’Estat espanyol fins i tot va arribar a pagar més, pel seu deute, que l’Estat grec. La lectura d’aquestes dades ens reafirma en la convicció que l’especulació capitalista està fora de qualsevol control democràtic, en aquesta caricatura de democràcia. No només ignora els processos electorals, sinó que, especialment en el cas del deute, eleva sense fre les exigències del xantatge. Tot això al marge (o coincidint amb) del triomf del PP.
El canvi de Rajoy serà, en tot cas, les estisores per la motoserra. S’afanyarà, amb major ferocitat si cal, en la mateixa línia que Zapatero, la que li imposen aquests lladres a gran escala, que diuen “mercats”, i els seus representants de la “troica”: FMI, BCE, CE. Ells tenen el control i dicten les normes. Les “mesures de Rajoy” passaran, si no li posam remei, per seguir amb el desmantellament i privatització dels serveis públics, que ja estan provocant la resposta social i ciutadana en matèria de sanitat i educació, contra governs autonòmics del PP, i contra la política del govern de CiU, a Catalunya.
Els seus objectius també són la destrucció de la negociació col·lectiva, els sacrificis salarials i el model únic de contracte laboral precari (la patronal apunta el contracte d’aprenentatge sense drets i amb sou de misèria), tot això com a eixos d’un programa profundament antisocial, on els treballadors s’empobreixin encara més, víctimes de l’atur, la precarietat i l’explotació laboral, en absència de drets. I aquestes mesures les podem esperar de manera immediata, per convertir a les persones, al més aviat possible, en carn de precarietat, laboral i social, i els seus drets en simples àrees de negoci privat.
A més, i amb el govern de Rajoy, els escassos avanços en matèria de llibertats individuals es troben amenaçats pels sectors ultradretans i clericals (homòfobs i misògins), encoratjats amb la victòria “dels seus”. El canvi també comporta el reforç de les actituds xenòfobes, demostrades per diferents candidats en campanya, tot en el context d’una Europa cada vegada més racista, desigual, violenta i intolerant.
Enfront d’aquesta situació, no cap la resignació. No val fer-se il·lusions, ni creure les mentides, ni quedar atrapats o paralitzats per la por i les contradiccions. Ens han acostumat durant trenta anys a confiar en els polítics professionals, en els buròcrates, en les bondats del sistema. Ja va sent hora que, amb una bona dosi de realisme, arribem al convenciment que hem de plantar cara, si no volem retrocedir socialment al segle XIX.
Si no ho aconseguim nosaltres mateixos, ningú ens retornarà els drets que ens han robat amb l’excusa de la crisi. A més de defensar els serveis públics, com a pedra angular d’una societat igualitària, exigim la derogació de les “reformes” (aquestes que ara reconeixen que “no han servit per res”) imposades pel govern de Zapatero: la laboral, la de les pensions, la de la negociació col·lectiva, la privatització de les Caixes d’Estalvi, i la resta de drets que ens han escorxat.
Canviem les regles de joc, perquè la crisi és solament una circumstància, perquè el veritable problema està en el propi sistema capitalista. Aquest nou escenari és un repte per a la gents que no s’han rendit, que no es resigna davant aquesta situació, i que vol lluitar per un futur millor. Organitzem la resistència, defensem les nostres llibertats, lluitem per recuperar el perdut. Unim-nos, perquè no hagi exclosos ni privilegiats.
Pep Juárez, novembre de 2011
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
25/11/2011
Categories: Anticapitalisme, Campanyes, Feminisme, Filosofía, Revolta Global . Etiquetes: Abús, Anticapitalisme, Anticapitalistas, anticapitalistes, Campanyes, Drets Humans, Feixisme, Feminisme, Filosofía, Injustícia, Opinió, Reivindicacions, Revolta Global . Autor: revoltamallorca . Comments: Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.