La CEOE, o el súmmum de la poca vergonya

Ahir, el president de la Comissió d’Economia i Política Financera de la CEOE, José Luís Feito, es despenjava amb unes declaracions pròpies de un malalt mental, al dir que qualsevol persona hauria de deixar de percebre les prestacions per atur si se li cridava per una feina, “encara que aquesta fos a Lapònia”. Fins aquí, només seria una més de les declaracions que els responsables de la patronal espanyola ens tenen acostumats. Probablement, qualsevol persona coherent, al dia següent, i darrere la pregunta del periodista de torn, hauria d’haver “matisat” la seva intervenció d’ahir, però aquest senyor que en sap molt, i que entre d’altres coses sap que no tindrà cap problema digui el que digui, no només no es retracta, sinó que es reafirma, i a més a més, té la poca vergonya de fer bromes amb la bellesa d’un lloc com Lapònia, on, segons ell, hi ha molta feina molt bé remunerada. A més, diu que això ho va dir perquè el “80% de les persones a les que se li ofereix una feina, la rebutgen si aquesta no es troba al mateix barri de residència”. És a dir, que segons aquest “tipus”, no es que no hi hagi feina, lo que no hi ha son ganes…

Aquí, amb un dels seus "amics"... Tanto monta, monta tanto...

Bé, si aquest senyor, qualque vegada a la seva vida, baixés del seu pedestal i toqués terra, veuria amb gran sorpresa que la majoria dels centres de treball es troben a les afores de les grans ciutats, ja sigui a parcs empresarials, o a polígons industrials, normalment molt mal comunicats per xarxa de transport públic i a zones molt poc vigilades. Si agafés un “metro” a ciutats com Madrid o Barcelona a les vuit del matí, es trobaria amb molta gent que va a fer feina a Tres Cantos, Alcobendas, Barberà del Vallés o Montcada i Reixac, que no només no hi son al mateix barri, sinó que la majoria de les vegades hi son a molts de quilòmetres de les seves cases, perquè moltes d’aquestes persones ni tan sols viuen a les grans ciutats, i per tant venen de molt més lluny. Podríem dir lo mateix de ciutats com Palma, on per anar al polígon de Son Castelló, fins fa ben poca estona, o es tenia cotxe, o no es podia anar. O fins i tot a centres comercials com Alcampo, a Marratxí, on el tren és bastant lluny, i a més a més, els i les treballadores tenen prohibit fer servir l’aparcament, de tal manera que s’han de cercar la vida per trobar un lloc on aparcar al mig del no res que sigui el suficientment segur com perquè quan surtin de treballar passades les 22.00 hores no tenguin cap problema. Qualsevol que conegui un poc Madrid, sabrà que Mercamadrid, per exemple, és al costat d’un poblat xabolista (la famosa Barranquilla), i que durant molt de temps, l’única línia d’autobús públic que per allí passava, ni tan sols s’aturava, perquè s’omplia de toxicòmans que anaven a l’esmentat poblat. Es a dir, les persones que no disposaven d’un transport privat no podien anar a treballar, perquè no hi havia forma d’arribar-hi.

És clar, per a aquest senyor, tot això son “excuses” per no fer feina, i per tant, la gent treballadora ha d’acceptar una feina encara que no hi hagi transport públic per arribar-hi, encara que el camí sigui una llengua de fang, o que la pròpia seguretat es vegi compromesa, i a partir d’ara, i a petició d’aquest tauró, s’haurà d’acceptar encara que ens enviïn a milers de quilòmetres de casa nostra i no entenguem la llengua que ens parlin. Perquè, sinó, el problema es que no “volem” fer feina… O lo que es el mateix, Unió Europea sí, però, no amb aquestes “paparruxades” de l’internacionalisme de la classe treballadora, que és cosa de rojos, sinó fent el súmmum de la deslocalització enviant als treballador allà on hi hagi feina. Què l’importarà a ell les arrels dels pobles… Si no anam a Lapònia, és perquè no volem fer feina, és evident… Tot això probablement ve de tractar constantment amb persones que es duen les seves empreses a Amèrica Llatina, on contracten personal amb condicions properes a l’esclavisme, al mateix temps que aquí fan ERO’s, perquè no guanyen el que toca… Lògicament, si ells han fet una “deslocalització”, per què no la haurien de fer els treballadors?

Potser ja no hi cap la possibilitat de poder seure’ns a una taula i parlar amb els empresaris. Potser ha arribat el moment d’agafar a tota aquesta colla de vampirs que viuen de l’esforç de la classe treballadora i recordar-lis qui és qui genera les seves riqueses. Potser ha arribat el moment, una vegada més, de dir prou, i de reclamar el que ens toca, per justícia i per simple lògica de treball… I tal vegada, ha arribat el moment de agafar a personatges com aquest, ficar-los dins un vaixell, i enviar-los a un illot de Lapònia. Segur que en troben feina…